L’HEREU I LA PUBILLA

La figura de l’hereu i la pubilla és una de les més conegudes de les nostres tradicions, neixen com a necessitat de llegar les terres familiars a un descendent, el primogènit de cada família, en el cas dels homes, és l’hereu i en el de les dones, si no hi ha cap germà menor varó, la pubilla, l’hereu/pubilla heretava les tres quartes parts del patrimoni familiar i l’altre quart a repartir entre els germans menors.

La normalització de la vestimenta de l’hereu i la pubilla la trobem al s.XVIII., tot i que al llarg dels segles i fins avui ha sofert modificacions i canvis en la seva morfología com la inclusió de la brusa i el pantaló al s.XIX.


Actualment també, la figura de l’hereu i la pubilla forma part de diversos elements folklòrics i populars, lluny del seu passat hereditari; en diversos pobles i ciutats, nomenar algú hereu o pubilla del municipi o barri, representa apadrinar-lo d’alguna manera i fer-lo representant de la localitat, normalment durant el període d’un any i a causa, dels seus mèrits sigui en l’àmbit que sigui segons la localitat (bellesa, habilitat, currículum, etc.)

PUBILLA

CAP
Les pubilles ornamentaven els seus cabells amb la gandalla, una xarxa feta de fil fi de bona qualitat, que a la vegada fa la funció de recollir el cabell, cosa que fa més còmode els balls i danses.


TRONC
La pubilla portava un vestit de vellut negre, un material molt car i que s’identificava amb el poder econòmic degut al seu alt cost; ja que era un teixit que s’havia d’importar des de França.


Per decorar els seus braços, les pubilles usaven les mitenes, unes xarxes fetes del mateix material que la gandalla i que cobria els braços des del colze fins a la meitat del dit polze i el començament dels altres quatre dits.


CAMES
Els enagos eren unes peces de roba blanca i fina que anaven sota les faldilles per donar-les-hi cos i volum
Les faldilles eren també de lli i ornamentades amb motius decoratius florals.
Per sobre de les faldilles un devantal, generalment de color negre símbol del treball de la dona.


PEUS
Sabates de taló


COMPLEMENTS
La mantellina era una peça rectangular de roba fina amb un brodat decoratiu i amb serrells a les puntes.



HEREU

CAP
Per cobrir-se el cap, l’hereu utilitza la tan nostrada barretina, que n’hem de dir que no s’hagi dit abans per aquí.


TRONC
Per cobrir el tronc l’hereu usava una camisa generalment de lli tot i que també podia ser de cotó, força llarga i de mànigues amples i llargues, a partir del segle XIX, la camisa es va substituïr per la brusa, més arrapada.
Per sobre de la camisa o la brusa una armilla de vellut, anomenada jupetí, arriba del coll a la cintura i esta ornamentada amb botons de llautó o plata i pot portar senefes amb motius florals decoratius.
La faixa, subjectava la camisa/brusa i el jupetí a la vegada que els pantalons , és una tela de trenta a cinquanta centímetres d’amplada que cobría la zona lumbar.


CAMES
Com a peça per a cobrir les cames, hi ha les calces, de llana o cotó i teixides a mà anaven a sota dels pantalons, de vellut com el jupetí.
La lligacama s’utilitzava al final dels pantalons per subjectar el camall a la cama i s’acabaven els tombs amb una llaçada que ornamentava l’accessori.


PEUS
Sabates

Els Castells i la seva indumentària

Aquesta entrada de blog la volem dedicar a l’ indumentària d’ una de les tradicions catalanes més conegudes: Els castells.

A tall d’ introducció direm que els castells van néixer a Valls a principis de S XIX, amb la colla dels Xiquets de Valls, la qual es va fer molt popular i van anar sent imitats en diferents poblacions del voltant fins que aquesta tradició es va estendre’s arreu del país. Originàriament els castells provenen del Ball de Valencians, una dansa popular que al final s’ acabava aixecant una petita estructura que podia variar segons la zona i l’ època.

Per parlar de la indumentària castellera creiem que, hauríem de començar a parlar dels vestits del Ball de Valencians, ja que si n’ és l’ origen, també ho serà de la seva indumentària.

L’ indumentària del ball de Valencians, tot i que pot variar depenen de la zona, consta de: calça curta, camisa blanca, faldellí, mocadors creuats sobre el pit, faixa, mocador al cap, espardenyes, picarols als turmells i castanyoles a les mans. La calça i la camisa sempre són de color blanc o clar, però hi ha certes peces que poden variar segons el poble i la circumstància, tot i que tots els colors són típics del Camp de Tarragona. Per posar un exemple de diferència entre Balls, podem observar com, actualment, el ball de Valencians de Tarragona porta una armilla i el de Reus no.

Veient els vestits del ball de Valencians i fent la comparació amb la vestimenta castellera veiem una evolució d’ aquesta, ja que la camisa, la calça curta i la faixa hi continuen sent, però han desaparegut mocadors, castanyoles, faldellí etc.. en definitiva, tot el que els balladors es treien per fer la construcció que es feia al final.

Així ens quedaria que l’ indumentària castellera consta de pantalons blancs, camisa i faixa.

Els pantalons blancs que es porten actualment, solen ser texans, de fil o de cotó, perquè són més còmodes i són de color blanc degut a la calça curta que duien els antics balladors de Valencians. El perquè del color blanc dels pantalons potser degut a que quan els homes anaven assajar, venien del camp, i per tan portaven la roba de treballar que no era massa còmoda per fer castells, aleshores es treien els pantalons, quedant-se amb calça curta (calçotets) que eren de color blanc.

Un altre element important dels castellers és la seva camisa, que és un símbol distintiu entre les diferents colles. A part, és un element que cobreix la part toràcica del casteller evitant rascades, absorbint la suor, i a més a més, és un bon lloc on agafar-se, en cas de que ho necessitin. També protegeix del contacte directe de la pell amb, per exemple, dels peus del altre casteller.

I finalment tenim la faixa,que tot i ser una peça de vestir tradicional (en el camp es feia servir, per exemple, perquè no es carregues la zona lumbar amb els treballs) en els castells és un element que es indispensable. Una peça de roba que és importantíssima en la realització de l’ activitat castellera, perquè serveix com a ancoratge i protecció de la zona lumbar, que es una zona que pot patir moltes lesions degut que s’han de suportar grans pesos. Però aquesta s’ha de saber posar bé per millorar el rendiment i prevenir lesions.

S’ ha de comentar que en els castells, la faixa no sempre és útil per a tothom, ni tothom necessita el mateix de la faixa, ja que l’ anxaneta i l’ acotxador, només el porten per una funció estètica, perquè ells no han de suportar cap mena de pes. En canvi, un casteller de tronc necessitarà una faixa, que no li balli, però que li apreti i li permeti moure’s  i respirar. Tampoc ha de ser molt alta, o dificultarà l’ ancoratge. Pel baix, la faixa a de ser alta, que li cobreixi bé l’ esquena però no massa, perquè aleshores li costarà respirar per culpa de la faixa i la pressió durant la realització de l’ activitat.

La col·locació ideal de la faixa seria des de l’ estèrnum fins al engonal i apretar segons el pes que hagi de suportar el casteller, però esta clar que aquest tindrà les seves manies i la seva manera de treballar.

Les faixes ortopèdiques són un bon complement que molts castellers utilitzen avui en dia per reforçar la seva posició.

Podíem resumir els efectes positius i la prevenció en quatre punts:

-       La sensació sobre la panxa i l’ esquena, produeix una sensació de pressió que ajuda a la musculatura a treballar millor.

-       Actua com un termòmetre regulador de la temperatura, ja que no deix que s’ escapi la calor, i els músculs treballen a la temperatura idònia.

-       Amb la pressió de la faixa, s’ evita l’ expansió del múscul (quan el múscul suporta molta pressió, s’ expandeix, augmenta de dimensions) per tan ajuda i descarrega un 40% del pes de l’ esquena i protegeix la columna.

-       També protegeix del augment de la pressió corporal, per tan el cervell.

Cada cop s’ estan fent més estudis per la prevenció de lesions en el món casteller, i en concret amb la faixa, per estudiar els diversos tipus de faixa per a cada posició del castell i poder millorar així la prevenció de lesions.

Bibliografia:

Palomar, Salvador. El ball de valencians a Reus, al Baix Camp i al Priorat. Ed Carrutxa. 2002. Reus.

Bofarull Solé, Joan. L’ origen dels castells. Anàlisis tècnica i històrica. Col·lecció L’ aixecador. Edicions Cossètania. 2007. Valls

Revista Castells. Enfaixar-se:  el primer manament casteller. Setembre –octubre. 2009. Núm 28. Pág: 36-37.

VOCABULARI

Abans d’entrar estrictament en matèria, i d’explicar-vos els vestits d’home i de dona, farem un vocabulari perquè puguem entendre millor les explicacions i concrecions que farem referent a aquesta. Anirem actualitzant-lo per temes.

LES PRIMERES MATÈRIES


      -    borata/burell: teixit bast i gruixut, del color natural de la llana fosca.

-    borres: teixit bast de llana, fet amb fibres curtes de rebuig. (teixit de molt mala qualitat).

-    drap/panyo: tela de lligament tafetà, enfeltrada, perxada i tundosada de manera que pràcticament no es veuen els fils. El drap és d’estam, la llana de fibra més fina i llarga.

-    estamenya/estamina: teixit de baixa qualitat de llana o d’estam.

-    piteu: roba gruixuda per a mantes o tapaboques (de St. Llorenç de Piteus).

-    vint-i-quatret: segons Martínez Meléndez el “paño veinticuatreno” és el que té un ordit format per vint-i-quatre centenars de fils. Roba valuosa, ja que per la seva densitat el fil havia de ser molt fi.

-   bombosí: teixit blanc de lligaments sarja, per a peces de roba interior. Segons Castany Saladrigas, el nom s’aplicava també antigament al teixit de seda.

-    indiana/indiana estrangera/indiana: tela de cotó estampat, amb lligament a la plana. Les indianes deuen el seu nom a les importacions de les companyies europees que es dedicaven al comerç colonial.

-    percala: roba blanca de tafetà, de vegades amb efecte de llistat, destinada a roba interior.

-    tissú (“tessú d’or”): roba molt brillant, de seda i fil metàl·lic (actualment se’l coneix per “lamé” o llama).

EL COLOR

-   carmesí o sargeta de França: carmesí és un terme medieval que fa referència al Kermis vermilio, insecte paràsit del roure del qual s’extreia la matèria colorant que donava un vermell intens, lleugerament ataronjat, que s’aplicava a teixits molt preuats, de llana i de seda. La referència que en fa Amades, és evidentment més moderna, i correspon a un teixit de llana o de seda de qualitat i de color vermell, però tenyit amb cotxinilla.

-   escarlata (escarlatina): a l’Edat Mitjana es coneixia per escarlata un teixit de llana de molt bona qualitat, vermell, reservat als dignataris; Amades en aquest cas, utilitza l’expressió refereint-se a una tela de llana o seda de color vermell.

ELS VESTITS TRADICIONALS

 Tal com deia Ramon Felipó Oriol: “Les nostres tradicions són de defensa de la identitat com a poble, perquè, durant la major part del segle XX, Catalunya restà sotmesa a dues dictadures: des de 1923 a 1930, la del general Primo de Rivera, i de 1939 a 1975, la del general Franco. La dictadura canvià la manera d’entendre els símbols i la utilització en prohibir i perseguir-ne l’ús públic de tots, perquè la bandera i l’himne eren alhora la representació de la pàtria i un emblema de lluita per les llibertats polítiques, nacionals i sindicals.

Totes les nacions del món, amb estat o sense, tenen bandera, himne i festa nacional, i a Catalunya des de fa anys, els tenim establerts. La bandera és la de les quatre barres, la senyera; l’himne, “el Cant dels Segadors” i la festa nacional, l’Onze de Setembre. Els símbols a què faig referència, són els de Catalunya, tot i que en alguns aspectes es podrien estendre al conjunt dels Països Catalans.”

Aquest blog és i serà el resultat d’un treball d’ investigació en el qual volem fer referència a la vestimenta de les diferents tradicions que hi ha a Catalunya. Així doncs, intentarem fer una breu introducció als vestits del folklore català com és ara: el vestit d’hereu, el vestit de pubilla, l’ indumentària castellera, el vestit dels diables i actes de foc i altres elements que representen la nostra cultura.

Així podrem veure que fent referència a un element tan bàsic com són els vestits podem identificar una cultura. Nosaltres farem (o si més no ho intentarem) un repàs per les diferents peces de roba i vestits que han marcat les nostres tradicions.

I és gràcies a Joan Amades, i altres autors, que ara podem conèixer algunes de les nostres tradicions, que ha poc a poc es van perdent, ja que segons diu ell: “Els nostres fills no sabran ni la meitat del que nosaltres sabem del nostre tresor tradicional i als nostres néts ja no els arribarà res.”

Per sort nostra, ell mateix va recollir-ho i explicar-ho en les seves obres, ell va ser el principal llegador de la nostra memòria col•lectiva que ens ha arribat generacions després que ho publiqués. I es en un gest d’agraïment a la tasca de tots aquests autors, que volem apropar amb una eina, com és internet, una petita part d’ aquesta feina.

*AMADES, Joan. Les tradicions patriòtiques catalanes. Biblioteca de Tradicions Populars, núm. 9. Primera edició. Edicions El Mèdol. Tarragona, 2001.pàg. VII.

*AMADES, Joan. Notes d’indumentària. Biblioteca de Tradicions Populars, núm. 22. Primera edició. Edicions El Mèdol. Tarragona, 2003.pàg. III.